El poblat ibèric de Sant Julià de Ramis es troba al cim de la muntanya del mateix nom o dels Sants Metges. Aquest turó és el darrer contrafort del massís de les Gavarres, del qual en queda separat pel riu Ter. El seu curs en aquest punt fa possible, a través de l’anomenat Congost del Ter, la comunicació entre les depressions de l’Empordà i La Selva. Acompanyant l’assentament ibèric també es pot visitar una fortificació romanovisigòtica, anomenada el Castellum, un vilatge visigòtic, l’església romànica dels Sants Metges, abans sota l’advocació de Sant Julià, i el seu cementiri.
L’oppidum va ocupar una extensió d’uns quatre hectàrees, bona part de les quals actualment són bosc. De l’assentament ibèric es poden visitar lliurament les construccions que es troben a tocar l’església romànica, les restes d’unes cases ibèriques i el sector septentrional del poblat, d’on destaquen les muralles que el varen defensar. La visita, senyalitzada amb plafons, es pot complementar amb alguns punts d’informació sobre el medi natural actual de la muntanya i amb alguns altres que aporten informació sobre les magnifiques visuals que es poden gaudir des del seu cim.
Els inicis del poblat ibèric de Sant Julià de Ramis es remunten a la segona meitat del segle VI aC. En aquell moment, l’assentament era força reduït i una ocupava només una part del cim de la muntanya. D’aquesta primera fase es pot visitar una part de les muralles que envoltaven el nucli habitat. Ja en el segle IV aC havia crescut considerablement fins a ocupar tota la part alta del turó. S’organitzava a través de carrers que a manera de corbes de nivell anaven circumval·lant el cim. Les cases, en part retallades a la roca, es construïren a dalt i baix d’aquests vials. Algunes eres molt simples, d’una única habitació però altres ja disposaven de diversos àmbits.
Després de la conquesta romana, cap a finals del segle II aC, el nucli ibèric va ser objecte d’importants reformes. Per una banda, el sector septentrional va ser profundament transformat per la construcció d’un sistema defensiu completament nou que implicà, entre d’altres, la construcció d’un baluard i d’una porta d’accés al recinte. Per l’altra, el barri ibèric del sector central fou enderrocat i en el seu lloc es bastí una gran plataforma que serví per fonamentar un nou gran temple.
Pocs anys més tard, a la tercera dècada del segle I aC, el lloc era abandonat. A poca distància es fundava Gerunda, la ciutat romana de Girona. Era l’expressió material de la fi i inici de dues etapes ben diferents de la història.
