Els ilercavons eren el grup tribal que controlava el tram final del riu Ebre.
Sembla que l'origen d'aquesta tribu cal cercar-lo en un altre poble -els ilaraugats- citat pel geògraf grec Hecateu de Milet, a finals del segle VI aC. Se suposa que més endavant, els ilaraugats es dividiren en dos pobles ben diferenciats: els ilercavons -més costaners- i els ilergets, més cap a les terres interiors.
El pais dels ilercavons ocuparia les actuals comarques de la Terra Alta, el Baix Ebre, la Ribera de l'Ebre, el Montsià i la franja d'Aragó i País Valencià limítrofa amb aquestes comarques. En concret s'estenia -de sud a nord- des de la Serra d'Almenara, al País Valencià, fins al coll de Balaguer, ja en terres tarragonines. Cap a ponent penetrava Ebre amunt, fins a l'aiguabarreig del Segre-Cinca amb el riu Ebre. Els ilercavons detentaren, dins del conglomerat ibèric, una de les cultures més dinàmiques, gràcies a la seva privilegiada situació geogràfica a prop de l’Ebre. El interès econòmic i estratègic d’aquest riu en l’antiguitat no és gens discutible; és l’únic gran riu amb condicions de ser navegat amb vertaderes naus. En una època en la que els transports importants es feien amb vaixells, aquesta era la millor ruta per anar a l’interior.
